... is exhausting.

 

No more comments, su señoría.

MBS

 

alimenta

mente cuerpo alma

mbs

Esperar ? Más ?

Me dicen : Pues nada a esperar... paciencia. 

Yo : ... esperar a que me saquen del erte, a que me llegue el paro, a que me llamen de una entrevista, a que abran los Estados Unidos, a que me salga otro trabajo...  a que llegue el dia de la cita... esperar y esperar, estoy agotada de tanto esperar.

Cómo? Que me echas por tratar bien a la gente !!!?

Ustedes ven normal que te despidan de tu trabajo y la excusa sea : 

" ...es que al jefe no le gustas, eres dulce y simpática! "

- Perdona? te estás escuchando? 

"Si si, es ilógico pero sí, no quiere gente tan amable y tan cordial como tu..."

Así vamos, así va este país, vienes a crecer y te chafan con ésto?

Aneu a cagar...!

Covid-19

... sólo decir que este virús, a día de hoy ha dañado mi sueño adorado de pasar el día del padre junto a él y mi hermano, conocer a mi sobrino ese día, celebrar el día del padre, mis 50 años, los 45 de mi hermano y los 75 de mi mamá junto a ellos, después de 12 años que no lo celebrabamos así.

Virus, pandemia o como te llames, si venías para quedarte, no lo lograrás, porque acabaremos contigo, te quedarás en la memoria por todo el daño que has hecho. No te perdonaremos jamás.

PD : También debo decir, que sé con quién cuento a partir de ahora y con quién no. 

Doncs si...

t'anyoro... encara t'anyoro.



T'enyoro - Timón i Rumba (feat. Mar Aregall)

03:16

I jo no paro de pensar què passarà amb mi.

Amb la meva feina, la meva vida personal. 4 mesos de baixa per culpa de la meva esquena, m'ha fet adonar-me qui val i qui no val la pena. Ja sé que no tots estan per les bones i les dolentes... amics, molts amics ... família. Doncs si, m'han decebut molt.

Només vull canviar, ja vaig fer el canvi de poble, ara necessito un canvi d'amics, de feina...

Jo sé que ho aconseguiré. Si. Però vull dormir... vull, necessito dormir.

Fa 2 anys...

que vaig a començar a estimar-te i...

Avui, em sento lliure.

22 Octubre

Així com va néixer la nostra història fa 2 anys... ha mort avui també ...

Trist, molt trist...

I ja no vull pensar que la nostra història té punts suspensius,  ara sí penso que la nostra història ha arribat al seu punt final.

Vida...

A un any del nostre adéu... passo la pàgina del tot. 

M'he promès a mi mateixa que no tornaré a anomenar-te per res i si algú ho fa com sempre diré : no m'importa, no m'interessa. 

Et vaig estimar com a ningú i com ningú, em vas fer molt mal, 
i per culpa de tot això que em vas fer, ja no crec en res, 
en cap persona, ni en la família, ni en els amics,... 
trist però sí, no crec.

He aprés que no hem de donar tot de nosaltres, que hem d'amagar detalls, frases, comentaris, petons... abraçades... no podem donar el 100% de nosaltres perquè ens deixen. No cal ser bo del tot, no cal ser nosaltres mateixos, 
al menys per mi, això, mai més. 

En aquests 12 mesos m'he adonat que us trobo a faltar molt però al veure que al jo no ser trobava a faltar per vosaltres, és quan decideixo passar la pàgina. Estic passant encara dies durs amb la meva malaltia que a poc a poc se'n va i veure que a tu no t'hagi importat gens, fa mal. 
Com si mai vam viure moments durs entre tots dos... i teus.

Per això, a partir d'avui s'ha acabat pensar-te, plorar-te i trobar-te a faltar, i no et desitjo mal però tampoc et puc desitjar-te que et vagi bé, perquè jo et vaig donar tot ho millor de mi perquè fossis feliç i ho vas rebutjar, per això 
et desitjo que et vagi com tu vols que et vagi, això ho decidiràs tu... 
ara, si et puc dir que com a tu, no tornaré a estimar mai.

Vida és una sola, i com em vas dir tu mateix, la vida son 3 dies.