No puc més...

M'em vull tornar a casa. 

Aqui no em sento com tal. 

No veig l'hora de tornar-hi, no sóc gens feliç. 

MBS

 

alimenta

mente cuerpo alma

mbs

...

 me quiero ir a mi casa.

HARTA

 Agotada, cansada, obstinada, fracasada, agobiada, gastada, acabada, consumida, exhausta, marchita, seca, vacia, desganada, debil, impotente, arruinada, mustia.

Catalunya...

Un any fa ja que vaig deixar-te, però només passo per aqui per dir-te que no ha hagut un solo dia, ni uno, que no hagi pensat en tu. 

En lo empeneida que estic d'haver-te deixat.

Tornaré, ho sé. 

T'estimo. 💔

Ufff... empatía ? ninguna.

Con lo que me costó decidirme a dejar Barcelona, aquí me está costando Dios y su ayuda que se pongan en mis zapatos asi sean 2 minutos.

No conozco a nadie cara a cara, no hay transporte público y mis salidas son solo a los supermercados con mis padres. Ellos ( más ella que él ) me critican y me sueltan a la cara que soy una mal agradecida y digo yo : qué más que haber dejado mi paz y mi sitio donde era feliz para estar con ellos, para que me suelte cada vez que pueden que no sabe para que me vine... se hace mayor, es eso. 

Dioscito, sólo te pido me des más paciencia, a mis Angeles del Trabajo, ayúdenme a conseguir ese trabajo que tanto necesito para poder independizarme y no depender de nadie mas, para así volver a ser como estuve por 15 años en España, sola y feliz. 

Si no fuese por la luz que me da mi Sobrino, no sé si todavía estaría aquí. 

Esperar ? Más ?

Me dicen : Pues nada a esperar... paciencia. 

Yo : ... esperar a que me saquen del erte, a que me llegue el paro, a que me llamen de una entrevista, a que abran los Estados Unidos, a que me salga otro trabajo...  a que llegue el dia de la cita... esperar y esperar, estoy agotada de tanto esperar.

Covid-19

... sólo decir que este virús, a día de hoy ha dañado mi sueño adorado de pasar el día del padre junto a él y mi hermano, conocer a mi sobrino ese día, celebrar el día del padre, mis 50 años, los 45 de mi hermano y los 75 de mi mamá junto a ellos, después de 12 años que no lo celebrabamos así.

Virus, pandemia o como te llames, si venías para quedarte, no lo lograrás, porque acabaremos contigo, te quedarás en la memoria por todo el daño que has hecho. No te perdonaremos jamás.

PD : También debo decir, que sé con quién cuento a partir de ahora y con quién no. 

Avui he caigut...

Feia molt que no em passava però avui, he caigut...

No sé que ha passat però estava escrivint i se m'han sortit les llàgrimes soles i ha sigut tancar els ulls i veure'l, a ell... als seus ulls verds que em miraven tan apassionats, aquells ulls que mai havia estimat tant. 

Aquells ulls que ja no en tinc, que moro per tornar a veure'ls però que no puc. No sé com està, no sé res d'ell, i ho trobo a faltar... 

Ha passat 1 any, 4 mesos i 13 dies (502 dies) i m'he adonat que hi ha una cosa dins meu que no ho ha deixat de pensar... 

És clar, mai havia estimat a ningú així.

Doncs si...

t'anyoro... encara t'anyoro.



T'enyoro - Timón i Rumba (feat. Mar Aregall)

03:16

I jo no paro de pensar què passarà amb mi.

Amb la meva feina, la meva vida personal. 4 mesos de baixa per culpa de la meva esquena, m'ha fet adonar-me qui val i qui no val la pena. Ja sé que no tots estan per les bones i les dolentes... amics, molts amics ... família. Doncs si, m'han decebut molt.

Només vull canviar, ja vaig fer el canvi de poble, ara necessito un canvi d'amics, de feina...

Jo sé que ho aconseguiré. Si. Però vull dormir... vull, necessito dormir.

22 Octubre

Així com va néixer la nostra història fa 2 anys... ha mort avui també ...

Trist, molt trist...

I ja no vull pensar que la nostra història té punts suspensius,  ara sí penso que la nostra història ha arribat al seu punt final.

Vida...

A un any del nostre adéu... passo la pàgina del tot. 

M'he promès a mi mateixa que no tornaré a anomenar-te per res i si algú ho fa com sempre diré : no m'importa, no m'interessa. 

Et vaig estimar com a ningú i com ningú, em vas fer molt mal, 
i per culpa de tot això que em vas fer, ja no crec en res, 
en cap persona, ni en la família, ni en els amics,... 
trist però sí, no crec.

He aprés que no hem de donar tot de nosaltres, que hem d'amagar detalls, frases, comentaris, petons... abraçades... no podem donar el 100% de nosaltres perquè ens deixen. No cal ser bo del tot, no cal ser nosaltres mateixos, 
al menys per mi, això, mai més. 

En aquests 12 mesos m'he adonat que us trobo a faltar molt però al veure que al jo no ser trobava a faltar per vosaltres, és quan decideixo passar la pàgina. Estic passant encara dies durs amb la meva malaltia que a poc a poc se'n va i veure que a tu no t'hagi importat gens, fa mal. 
Com si mai vam viure moments durs entre tots dos... i teus.

Per això, a partir d'avui s'ha acabat pensar-te, plorar-te i trobar-te a faltar, i no et desitjo mal però tampoc et puc desitjar-te que et vagi bé, perquè jo et vaig donar tot ho millor de mi perquè fossis feliç i ho vas rebutjar, per això 
et desitjo que et vagi com tu vols que et vagi, això ho decidiràs tu... 
ara, si et puc dir que com a tu, no tornaré a estimar mai.

Vida és una sola, i com em vas dir tu mateix, la vida son 3 dies.

Vull, necessito deixar de pensar en tu cada dia...

... encara que només et pensi 30 segons... necessito passar pàgina.

Vull recordar que no vam tenir res,
que no vam viure coses junts,
que no vam fer mai bicicleta, ni curses, ni sortides, mai vam fer bici, mai. Mai vam fer el Canal du Midi, mai...

Mai vaig conèixer als teus companys de feina, mai. Mai vam cuinar per ells, mai. Mai vam anar al teu local per veure't jugar la play i mai vam anar al casal a esmorzar mai. 

Mai vam anar a caminar la muntanya ni sols ni amb els nens,
mai vam cuinar junts, ni a casa ni amb els amics, ni la família, mai.

Mai vam viure aquell dia de Reis tan feliç, bonic, carinyos, ni l'únic Nadal envoltats dels teus germans i cunyades, nebots, nebodes, fills, mai, la teva mare, tieta, mai vaig conèixer als teus tiets per part del teu pare tampoc, ni cosins, mai. Mai em vas fer aquell sopar de cap d'any tan bonic i romàntic a casa teva, tot dos sols, mai.

Mai vas fer dos mil selfies nostres molt molt molts junts i mai els vas penjar enlloc, mai. No en tenim cap foto junts abraçats, no, cap, mai.

Mai vam anar a veure als tetes als seus partits de bàsquet, de ningú, mai. Mai vam anar a veure tocar al teu fill amb el seu grup de música, ni vam quedar-nos fins la matinada recollint coses per anar a dormir i al matí següent anar-nos a fer coses molt d'hora molt d'hora, mai.

Mai vam jugar pàdel, mai vam sopar junts amb els teus amics després d'un partit, mai vam compartir junts amb ells, mai.

Mai vam anar en moto a Andorra, ni al cine, mai vam passejar Catalunya. Mai vam passejar jugant amb el vent amb els nostres braços oberts, mai. Mai vam anar en moto, mai.

Mai em vas enviar missatges a mig matí dient que em volies veure'm i mai em vas enviar mil petonets per alegrar-me el matí a la feina, mai.

Mai vam anar a la platja sols ni amb els nens, mai vam fer vacances a la Costa Brava, mai, mai vam viure una setmana amb ells rient, parlant, jugant, fent màgia, mirant pelis, mai.

Mai vaig estudiar amb les nenes, mai vam fer manualitats juntes mai.

Mai vam fer l'amor amb ells a casa mossegant el coixí, mai. Mai em vas abraçar mentre dormíem, ni vas ficar mai els teus dits dels peus dins dels meus, mai. Mai.

Mai ens vam raspallar les dents junts mirant-nos al mirall, mai.

Mai vam passar hores mirant les teves fotos de petit, de jove, de 24 hores, mai. Mai vam estar mirant coses a l'ordinador, mai.

Mai ens vam quedar dormits mirant els documentals d'animals després de dinar un diumenge, mai. Mai vam fer el cafè de després de dinar, mai.

Mai vam estar junts a la llum de la lluna amb un gintònic mirant les estrelles a la fresca, mai. Mai ens vam quedar dormits mirant el cell, mai.

Mai vas conèixer als meus pares, ni vam anar a passejar tots junts els teus i els meus, mai. Mai les vas cuinar a casa teva, ni meva per ells, mai. Mai li vas dir al meu pare que em cuidaries com la Princesa que sóc, mai. No vas dir res mai. Mai em vas prometre res, mai.

Mai vam anar a menjar a casa de la teva mare, mai.

Mai et vas quedar dormit al meus braços mentre et tocava els cabells, mai. Mai et vaig estimar, mai.

Mai vaig veure els teus ulls verds que tanta confiança et donaven, mai.

Mai vam anar a sopar els diumenges porahi amb els nens un diumenge si i un altre no, envoltats de somriures i tristeses perquè et deixaven una setmana, mai.

Mai et vaig veure caure i mai vaig a fer-te suport per tornar-te a aixecar, mai. Jo mai vaig plorar amagada pensant en que algun dia ho superaràs, mai.

Mai... mai, mai, mai, aquesta paraula que per tu no existeix, mai, mai, mai, mai Michelle mai.

Desperta Princesa, que això si és de veritat, ets una Princesa, però una Princesa que mai serà feliç com quan vas estar amb ells, això era un somni fet realitat. Família i amor en un sol moment. Com és pot tornar a confiar en algú després de tant, amor, alegria i passió, com ? mai.

Tot era un somni que com sempre, no és farà realitat mai.

Perquè així podien haver estat... perquè moltes vegades era així...

Vull estar soltera amb tu.

Vull que vagis a prendre una cervesa amb els amics, perquè al dia següent tinguis ressaca i em demanis que et vingui a veure perquè et ve de gust tenir-me entre els teus braços i que ens fiquem al llit.

Vull que parlem al llit al matí de tot tipus de coses, però algunes vegades a la tarda; vull que cadascú faci el que vulgui durant el dia.

Vull que em parlis sobre les nits que surts amb els teus amics. Que em diguis que hi havia una noia al bar que et mirava.

Vull rebre els teus missatges quan estiguis borratxo amb els teus amics perquè em diguis bestieses, només perquè puguis estar segur de que jo també estic pensant en tu.

Vull que riguem mentre fem l'amor. Que comencem a riure perquè estem provant coses noves i no tenen sentit. Vull que estiguem amb els nostres amics, perquè m'agafis de la mà i em portis a una altra habitació perquè ja no pots aguantar més i tens ganes de fer-me l'amor allà mateix. Vull intentar estar en silenci perquè hi ha gent i ens poden sentir.

Vull dinar amb tu, que em facis parlar sobre mi mateixa i que tu parlis sobre tu. Vull que discutim sobre quina és millor, la costa nord o la costa sud, el barri occidental o l'oriental.

Vull imaginar l'apartament dels nostres somnis, tot i saber que probablement mai visquem junts. Vull que m'expliquis els teus plans, aquests que no tenen ni cap ni peus. Vull sorprendre'm dient: "Agafa el teu passaport, que marxem".

Vull tenir por amb tu. Fer coses que no faria amb ningú més, perquè amb tu em sento segura. Tornar a casa molt borratxa després d'una bona nit amb amics. Perquè m'agafis la cara, em besis, em facis servir com el teu coixí i m'abracis molt fort a la nit.

Vull que tinguis la teva vida, perquè decideixis marxar de viatge unes setmanes per pur caprici. Perquè em deixis aquí, sola i avorrida, desitjant que surti la teva carona al Facebook dient-me "hola".

No vull que sempre em convidis a les teves farres, i no vull convidar-te sempre a les meves. Així, l'endemà puc explicar-te com va ser la nit i tu pots explicar-me la teva.

Vull alguna cosa que sigui simple i, alhora, complicada. Una cosa que faci que, sovint, em faci preguntes a mi mateixa, però que, en el moment que estigui amb tu en la mateixa habitació, desapareguin tots els dubtes.

Vull que pensis que sóc guapa, que estiguis orgullós de dir que estem junts. Vull que em diguis t'estimo i, sobretot, poder-t'ho dir jo a tu. Vull que em deixis caminar per davant de tu perquè puguis veure com es mou el meu cul d'un costat a l'altre.

Vull fer plans sense saber si al final els farem. Estar en una relació clara. Vull ser aquesta amiga amb la que t'encanta quedar. Vull que segueixis tenint el desig de flirtejar amb altres noies però que em busquis a mi per acabar la nit junts. Perquè vull anar amb tu a casa.

Vull ser aquella a la que li fas l'amor i després et quedes adormit. La que et deixa en pau quan estàs treballant i a la que li encanta quan et perds en el teu món de música.

Vull tenir vida de soltera amb tu. Perquè la nostra vida de parella seria igual que les nostres vides de solters d'ara, però junts."

http://www.diaridegirona.cat/buzzejant/2015/09/30/isabelle-teissier/746116.html

Dos mesos avui.

... i aquesta vegada, res de res.
                                                                                  que trist.

Desprès d'un dia trist en l'oficina...

Arribar a casa i no trobar a ningú amb qui parlar.

                                                                     ...pols, feta pols.